(atenció: SPOILERS molt grossos)
La pel·lícula coreana Happy End que he vist fa poc té tres grans mèrits: és curta, aconsegueix mantenir la tensió tot i el seu argument ple de tòpics molt tronats i compta amb Choi Min-sik, actoràs amb un ampli ventall de registres, segons vaig comprovant amb cada nova pel·lícula seva que cau de la mula. De fet, és gràcies a la seva interpretació que Happy End es manté a una certa alçada. En Min-sik aquí fa de marit enganyat, personatge que es defineix ràpidament amb quatre detalls: està a l’atur i no destaca precisament per la seva ambició; es dedica a fer les feines de la casa i a cuidar de la seva filla de pocs mesos; i ocupa el seu temps lliure llegint novel·les romàntiques i mirant serials de la tele. Encaixa perfectament en allò que en castellà en diuen "calzonazos".
La dona, treballadora, s’embolica amb un company de feina (una bleda assoleiada, com podeu imaginar) amb qui havia mantingut una relació anterior i de qui fins i tot es suggereix que podria ser el pare biològic de la criatura. La dona li retreu al marit que s’hagi convertit en un "maruju" i que no porti diners a casa. I que no compleixi al llit. El marit calla i aguanta. I sospita. I quan les sospites es confirmen, continua callant. Però deixa de llegir novel·les romàntiques i es passa a les d‘intriga. I llavors planeja un crim perfecte i se’n surt. Final feliç.
No és per tirar coets, però la pel·lícula manté la tensió, emociona i fa patir molt (quin moment més terrible quan la mare dorm la nena amb somnífers per poder marxar tranquil·la a trobar-se amb l’amant) i decanta clarament la balança cap al pobre-marit-calçaces-però-en-el-fons-bona-persona (com arriba a patir aquest pare per la seva filla!). L’home t’arriba a fer tanta llàstima que al final, quan liquida la dona a punyalades (quinze o vint com a mínim), li carrega el mort a l’amant i en surt totalment impune i es queda tan feliç amb la nena… mira, per un momentet te n’alegres per ell. Després ho penses bé, mirant de no buscar-li tres peus al gat per la qüestionable associació entre els conceptes "dona-que-treballa" i "perdició-assegurada", i te n’adones que en realitat aquest final feliç és tremendament irònic, i també tristament real, perquè el món en què vivim ens demostra cada dia que la resolució de conflictes conjugals per la via "la maté porqué era mia" és, per desgràcia, molt més que una llicència de guió en una intriga cinematogràfica.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada