Fent arqueologia online he recuperat una d’aquelles pel·lícules "invisibles", de les que no ens acaben d’arribar mai al cinema tot i ser molt i molt recomanables. Abril despedaçado és un dels films que el director brasiler Walter Salles va fer entre Estación Central de Brasil i Diarios de Motocicleta, dos pel·liculons que li van suposar èxit de crítica i de públic i que no justifiquen de cap de les maneres el lleig que li ha fet la distribució espanyola. Hi ha coses que jo no entendré mai. Salles, que amb Abril despedaçado es confirma com una de les mirades més interessants del nou cinema llatinoamericà, ha de veure con s’ignora aquesta petita joia de la seva filmografia i com, en canvi, es despleguen tota mena de recursos per promocionar el remake que ha fet, vull pensar que amb voluntat merament alimentícia, de Dark Water. De l’alegria amb la que el japonès Hideo Nakata va venent els seus guions als americans i de si aquests remakes tan descafeinats tenen cap interès, en parlarem un altre dia. Avui em preocupa més que us perdeu aquest Abril despedaçado, una pel·lícula de rostres i mirades, sòbria i màgica a la vegada, emotiva però gens sensiblera, que trasllada a Brasil una novel·la d’Ismael Kadaré ambientada als Balcans sobre l’etern i universal tema de l’ull per l’ull, explicat a través de dos clans familiars enfrontats per la propietat d’uns terrenys en un cercle viciós de venjança i mort del que ningú recorda l’origen i que des de la nit dels temps taca aquesta terra amb la sang dels més innocents.
(*He robat la idea del titular d'un article de l'Imma Merino)
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada