El pisos d’avui en dia són tant petits i tan cars, amb cuines-menjador i caixes de sabates enlloc d’habitacions, que per encabir tots els trastos (els llibres, els records dels viatges, el gos, el gat…) has de fer autèntics equilibris. Aquest va ser un dels principals motius pels quals vaig deixar de gravar-comprar-col·leccionar pel·lícules en video i/o DVD: a casa no m’hi cabien. L’altre gran motiu tenia a veure amb l’ús responsable del temps. Vaig pensar: “amb tantes pel·lícules pendents no dedicaràs dues hores a re-veure una pel·lícula qualsevol”. Això, clar, excepte honroses excepcions: he vist Psicosis 1000 vegades i espero veure-la 1000 vegades més.
En resum, quan em vaig hipotecar també vaig deixar enrera –a casa dels pares- la meva col·lecció de pel·lícules, que tenia en el moment de la defunció més d’un miler de títols. A mi em semblaven moltes pel·lícules, la veritat, però tinc un amic que ja supera les 4000. Viu sol. Aquest amic és motiu d’admiració i enveja i també ve a ser una mena de proveïdor, ja que tots recorrem a ell quan busquem una peli i no volem passar per caixa. Doncs el meu amic col·leccionista cinèfil i envejat per tots nosaltres avui s’ha quedat blanc com el marbre quan ha llegit una notícia força curiosa. Resulta que avui s’ha mort un llegendari col·leccionista de pel·lícules japonès, un tal Yoshishige Abe, a l’edat de 81.
El pare d’en Yoshishige era un metge militar que va treballar pel Consulat Coreà i diu que pare i fill junts van arribar a arreplegar la “friolera” de 50.000 pel·lícules (de les de veritat, en cel·luloïde) d’abans i després de la guerra. Podríen ser més, perquè els dos senyors van decidir que el seu tresor era seu i que no l’ensenyaven a ningú, ni estudiants ni aficionats ni experts ni investigadors ni res. I jo em pregunto: les van arribar a veure totes?
Es veu que la joia de la corona de la col·lecció -tota de cinema oriental- és una peli titulada Na Unkyu, el debut d'un tal Arirang, que data de l’any 1926 i està considerada com una de les pel·lícules més influents del primer cinema coreà (aquest que ara està tant de moda) però de la que sembla que només en quedava una única còpia, la del Yoshishige. La divisió de les dues corees, dieun, estava motivada en part per aquest assumpte ja que tots dos governs es rifaven l’home per aconseguir la pel·lícula. En Yoshishige els va dir que com que la pel·lícula és antijaponesa només els la tornaria si les dues corees s’unien. Però les corees continuen separades i en Yoshishige s’ha mort sense deixar hereus. Entre les cinquanta mil pel·lícules, a banda de la peli coreana en qüestió, també hi ha altres joies de tan difícil accés com la pel·lícula que Mizoguchi va fer l’any 1925 titulada Daichi wa Hohoemu (La terra somriu). Els del National Film Center de Tokyo ja es freguen les mans...
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada