Després de Hero, amb La casa de las dagas voladoras el director Zhang Yimou torna a provar sort amb el wuxià, gènere literari i cinematogràfic molt popular a la Xina que combina les arts marcials amb les històries de cavallers. Els dos films formen un inevitable díptic ja que comparteixen, a banda del gènere, la mateixa protagonista –Zhang Ziyi- i la preocupació estètica de la que Yimou ha fet gala des de que es va donar a conèixer amb Sorgo Rojo.
Yimou torna a concebre La casa de las dagas voladoras com un regal pels sentits, de la mateixa manera que ho era Hero, però amb més coreografies i balls, més música i més colors al servei d’un escuet argument que comença com una intriga d’estat i que deriva cap a un triangle amorós. La història, de fet, importa poc en aquest film que només busca impressionar amb lluites cada vegada més espectaculars i fantàstiques. Després del boom que va suposar Tigre y dragón, de la pròpia Hero i fins i tot de productes tan genuïnament americans com Kill Bill o fins i tot Matrix, el gran públic busca un cóctel de coreografies, lluites i efectes especials i això és, precisament, el que Zhang Yimou està decidit a oferir-los.
Així, el ball amb els tambors i els mocadors o la persecució entre els bambús són escenes de gran força que demostren que el director coneix la matèria prima amb la que treballa. Yimou, que té un sentit estètic molt desenvolupat, cuida fins al mínim detall els enquadraments, els colors i les composicions dels plans. En aquest sentit La casa de las dagas voladoras és una pel·lícula que es gaudeix –i molt- per la vista. Però aquesta virtut s’acaba transformant en defecte quan, a mesura que avança el metratge, la bellesa de les imatges no aconsegueix ocultar l’autèntica finalitat del film: servir com entreteniment de consum ràpid i digestió fàcil, abans que a Occident la moda de les arts marcials d'autor hagi caducat.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada