En la insuportable seqüència inicial de Cinco veces dos un notari llegeix un expedient de divorci. El matrimoni escolta impassible els detalls i pormenors d'un tràmit que sona a sentència irrevocable. Després de signar, té lloc un últim encontre entre els dos amants que sembla el simulacre d'una violació. Com han arribat a convertir-se en dos extranys? On ha anat a parar l'amor? Aquestes són algunes de les preguntes que planteja la darrera pel·lícula del director francès Francois Ozon.
Seguint l'estructura narrativa de films com Memento o d'Irreversible, la trama de Cinco veces dos està explicada al revés. Pot semblar una forma diferent d'explicar una història ja coneguda: començar des del final, buscar en el passat els moments de crisi que han anat degradant la relació, i arribar, amb un fàcil i efectiu cop d'efecte, a la felicitat inicial de la parella. Però el final d'aquesta pel·lícula, que és el principi de la història d'amor, està molt lluny de ser feliç.
Ozon mostra només cinc instants de la relació de Marion i Gilles. Són situacions de crisi que malgrat tot no arriba a esclatar, i que tampoc donen cap resposta que justifiqui del tot el fracàs d'aquesta parella. Ozon no jutja, sinó que es mira amb certa distància i força antipatia -sense la ironia però amb la mateixa punyeteria que Chabrol- els seus aburgesats i amargats personatges. El film enfronta, en un extraordinari tour de force, als actors Stéphane Freiss i Valeria Bruni-Tedeschi, que han sabut trobat el valor necessari per interpretar, a través de les mirades i uns dolorosos diàlegs, l'egoisme, la frustració, la mentida, la crueltat i la manca d'emoció que condiciona i condemna als seus personatges, els més patètics, tristos i desagradables que s'han vist darrerament en pantalles cinematogràfiques. Les alegres cançons italianes d'amor i desamor que tanquen cadascún dels cinc episodis d'aquest puzzle constitueixen també un cínic contrapunt.
Ozon, enfant terrible del cinema francès, autor de films tan excèntrics com Sitcom o 8 mujeres, fa un gir inesperat cap a la maduresa cinematogràfica amb aquest film descarnadament auster, asfixiant, que ofereix una visió molt pesimista de les relacions sentimentals. A mig llargmetratge, en una situació similar a la que obra el film, el jutge de pau llegeix un expedient matrimonial que torna a sonar a condemna. I també com una condemna, a final, la parella que s'acaba de conèixer camina, sense cap emoció, cap un l'horitzó incert i desesperançat.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada