Michael Mann és un dels directors actuals que més representa la correcció i el classicisme cinematogràfic. Collateral, la seva darrera pel·lícula, n’és un bon exemple: mesura i elegància, actors de «prestigi» com Tom Cruise, un guió mil·limètric i una estètica aparentment atrevida i moderna que no dissimula un classicisme narratiu que acaba passant factura.
Els efectes col·laterals als quals es refereix el títol d’aquest film són els que pateix un modest taxista de Nova York, atrapat en un somni de prosperitat que no és capaç de fer realitat mentre recorre la ciutat d’una banda a l’altra... Fins que al seu taxi puja un misteriós personatge, encantador i extremament perillós, que mata per encàrrec. La mala sort acaba convertint el taxista en còmplice d’aquest assassí a sou, en un viatge a l’infern de difícil retorn.
L’esplèndida seqüència inicial, amb un dels millors diàlegs que es poden sentir actualment a les pantalles cinematogràfiques, fa presagiar alguna cosa millor per a aquest Collateral que es queda a mig camí de l’obra mestra que alguns hi volen veure. Mann és capaç de recrear una atmosfera suggerent i narrar la seva història amb la cadència del jazz, però quan la trama comença a fer aigües apareixen les trampes de guió, els girs increïbles i finalment, els tòpics més evidents. Tampoc un esforçat Tom Cruise, que no sembla còmode en aquest paper, ajuden a mantenir els nivells altíssims dels minuts inicials del film.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada