L’emocionant epopeya d’un soldat alemany fugitiu d’un camp de treball a Sibèria és tan sols el punt de partida per a la profunda reflexió sobre l’amor, el perdó i la clemència, la força de voluntat i la capacitat de supervivència de l’ésser humà que el realitzador alemany Hardy Martins proposa en l’adaptació cinematogràfica del best-seller Hasta donde los pies me lleven, un film que s’ha pogut veure en preestrena a la Mostra de Cinema de Mataró.
Amb un marcat aire èpic, hereu directe dels films de David Lean (l’ombra de Doctor Zhivago és allargada), Hardy Martins mostra aquí la peripècia de Clemens Forell, un soldat alemany que després de la Segona Guerra Mundial és obligat a complir 25 anys de treballs forçats en una mina de plom de Sibèria. El seu periple comença amb un engoixant viatge en tren cap a un camp de concentració, en una situació tristament coneguda que aquí pren una nova dimensió en tractar-se dels propis militars alemanys i no de jueus innocents els que es converteixen en víctimes dels abusos, la crueltat i la injustícia humana. I aquest insòlit canvi de perspectiva és el que dota el film de gran part del seu significat.
En més de dues hores i mitja de metratge, Martins mostra les desventures del soldat Forell: els abusos al camp de concentració, la seva intrèpida fugida de la mina i el llarg camí a la recerca de la llibertat a través de la glaçada estepa siberiana. El soldat avança mogut per la força de voluntat i una sola idea, tornar al costat de la seva família i conèixer el fill que no va arribar a veure néixer. En el camí, tindrà temps per conèixer de ben aprop l’amistat i la traició, però sobretot el perdó, representat en la figura d’un jueu que decideix ajudar, després de tot, un soldat alemany capaç de justificar la seva complicitat en l'horror nazi; i també la clemència, de la mà del responsable del camp de treball rus, amb qui s’estableix una mena de joc del gat i la rata i a qui Forrell, després d’una desesperada i fracassada fugida, li acabarà devent la vida.
La contundent banda sonora d’Edward Artemyev –compositor habitual dels films d’Andrei Tarkovsky- subratlla la dimensió èpica d’aquest film d’estètica deliveradament caducada, que s’enmiralla en l’èpica d’un altre temps per parlar, segons insinua aquest exercici de revival passat de moda, de valors que avui sembla que han perdut part de la seva vigència. Tot i alguns errors de muntatge, algunes interpretacions qüestionables i potser unes pinzellades massa endolcides cap al final, Hasta donde los pies me lleven no deixa de ser una interessant raresa dins el panorama cinematogràfic actual.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada