dimecres, d’agost 25

Parlaré de les vacances...



...prometo no entretenir-vos massa. El creuer per Nil és una de les experiències turístiques més fabuloses que he viscut. Veure les restes dels temples faraônics entre paisatges de pessebre, el riu a tocar de les palmeres i el desert. Fins i tot l’encant decadent del vaixell –el Tutmosis III, amb les seves alfombres vermelles absolutament gastades i aquelles làmpares!- contribuïa a dotar a la situació d’un aire d’una altra època, com de postal antiga.

Afortunadament el Tutmonis III no és el Karnak, i entre els passatgers del vaixell, a banda d’una pila d’espanyols, no hi viatjava cap Hercules Poirot. El nostre ha estat un creuer tranquil i, a banda de semblar una col·lecció de mòmies de la cara que feiem per el calor i el cansament, no hi ha hagut cap crim a bord. I us explico tot això perquè entre Komombo i Edfú, entre Esna i Luxor, he aprofitat per llegir aquest gran clàssic d’Agatha Christie titulat Mort al Nil.

Mai m’han apassionat les novel·les policiaques però he de confessar que he disfrutat com una criatura amb aquesta lectura « in situ ». La novel·la està escrita als anys trenta i se situa uns anys abans, a principis de segle, amb una colla d’anglesets estirats de classe alta i les seves hipocresies com a protagonistes. Però el llibre també inclou una maravellosa descripció de l’arribada dels anglesos a Assuan i del creuer pel Nasser fins a Abu Simbel i us asseguro que en tots aquests anys poden haver canviat coses, però els egipcis ens continuaven rebent a nosaltres –amb ofertes buenas, bonitas, baratas i un enorme somriure- igual que als anglesos més encarcarats de fa cent anys.

A Egipte, a banda d’entrar a la piramide de Micerinos i a la roja de Dashur, visitar les tombes de la Vall dels Reis i els temples de Luxor i intentar buscar sense èxit algun sentit al caòtic tràfic del Caire, també he tingut temps de llegir a Naguib Mahfuz. Vaig triar un dels seus llibres menys coneguts, Jan Aljalili, que passa, com podeu deduir, al gran bazar cairota de Han Al Halili. De nou he pogut constatar que a Egipte poden haver passat els anys, però en aquests sinuosos carrerons plens d‘andròmines de colors, poques coses han canviat. Les botigues i la gent, les olors i el fum de la shisha, els homes de pell torrada asseguts als cafès –vam fer parada obligatòria al Cafè dels Miralls, El Fishawi- eren tal i com Mahfuz els retratava en el seu llibre.

Els llibres ens trasporten a paísos llunyans i altres èpoques, tots ho sabem. Però quan comproves que aquells indrets als que has viatjat amb la imaginació existeixen realment, es produeix un instant màgic. I aquest serà el millor record d’Egipte.