dilluns, de febrer 3

Cinema i empresa: Ciutadà Kane i l’afany desmesurat de poder

Considerat un dels grans clàssics de la història del cinema, el film d’Orson Welles retrata llums i ombres d’un magnat de la premsa

Durant dècades, el 'Ciutadà Kane' d’Orson Welles s’ha considerat com la millor pel•lícula de la història. Un jove i emprenedor Welles, que ja despuntava a la ràdio, feia el salt a la gran pantalla amb una pel•lícula destinada a canviar el llenguatge i la manera de fer cinema que s’havia fet fins a aquell moment. I ho va fer amb el retrat d'un altre emprenedor, Charles Foster Kane, un personatge inspirat en el magnat de la premsa William Randolph Hearst. Amb el seu film, Welles pretenia retratar les llums i ombres d’aquells que com el mateix Hearst o Ford, havien portat el somni americà a les cotes més elevades.



'Ciutadà Kane' arrenca com el retrat de la grandesa d'un home fet a sí mateix i que és capaç de construir el seu propi imperi. Els primers passos de Kane estan moguts per l’idealisme i la voluntat de servei, però mica en mica l'afany de poder acabarà dominant totes les decisions i accions que el magnat portarà a terme. El personatge inicia la seva trajectòria en un petit diari local i acaba construint una gran xarxa de mitjans, però mogut per la seva ambició sense límits, començarà a portar el negoci d’una manera fosca i perversa. Aquesta manera de comportar-se li acabarà reportant tants enemics i fracassos personals com riquesa i èxits aparenta de cara a l’opinió pública.



La pel•lícula està narrada a través de diversos flashbacks, a partir de la investigació que un periodista fa sobre Kane arran de la seva misteriosa i solitària mort a la seva mansió Xanadú. A través de diferents entrevistes, les llums de l’home públic, que apareix com un exitós empresari i un polític de futur, es van convertint en les ombres d’un home corromput per l’ambició desfermada, l’afany de riquesa i la progressiva pèrdua de principis. I és així com Charles Foster Kane acaba els seus dies sol, abandonat per tothom i enyorant la seva infantesa, l'únic moment en què va ser realment feliç.