L’any 2006 es va estrenar una versió de Superman que va passar sense pena ni glòria. El paper de l’entranyable superheroi de Krypton semblava llavors haver perdut tot el sentit en un món encara massa commocionat pels atemptats de l’11 de Setembre. Set anys després, i després també dels Batmans i altres superherois foscos i en crisi que s’han anat estrenant, ha arribat a les pantalles de cinema una nova versió de Superman amb un discurs ben diferent, on l’objectiu ja no és la d’evitar a la gent de petites catàstrofes quotidianes, sinó de salvar el planeta i amb ell, tota la humanitat. Aquest missatge messiànic molt poc dissimulat, on s’equipara Superman amb el fill de Déu que salvarà els homes –amb continues referències catòliques i l’aparició d’imatges de Jesús i de la creu- és possiblement el més novedós i, també, el més molest del Superman de Zack Snyder (director de ‘300’).
Amb Henry Cavill en el paper que va popularitzar Christopher Reeves, ‘El hombre de acero’ té força punts de contacte amb el Superman de Richard Donner del 1978, sobretot pel que fa al plantejament de l’argument. Ara, però, l’anècdota de l’apocat periodista Clark Kent que es transforma secretament en el superheroi que salva noies i infants en perill queda en segon terme, per prioritzar l’enfrontament èpic entre l’heroi extraterrestre criat a la terra i el malvat general de Krypton disposat a dominar el món. La pel·lícula no estalvia en seqüències d’acció espectaculars i trepidants que estan també entre les claus de l’èxit d’aquest Superman que, de manera instantània, ha provocat rebuig i adhesions incondicionals a parts iguals.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada