Una princesa Disney amb caràcter

Brave és possiblement la pel·lícula de la Pixar més clarament influenciada per la Disney, que fa uns anys va prendre la decisió de comprar l’estudi de John Lasseter i treure rendiment de l’enorme talent d’aquests genis de l’animació digital. Va ser una estratègia que va atemorir als fans dels creadors de Toy Story, per la por a què la Disney edulcorés les pel·lícules Pixar. No ha estat així, ni tan sols a Brave, malgrat que la pel·lícula respon estrictament als paràmetres dels films de princesetes Disney. Però hi ha un matís on es deixa entreveure la mà de Pixar: la definició d’aquesta princesa Mèrida que trenca amb el rol passiu i la mirada de misògina tan característica de les pel·lícules Disney. Ja no tenim una princesa desvalguda buscant un príncep blau per casar-se, sense mare i sotmesa a un món masculí, sinó una heroïna que decideix per sí mateixa i que aspira a una vida que no li vingui predeterminada per raó del seu sexe. I a més, cobra importància el personatge de la mare i no per la seva absència, com acostuma a ser habitual, sinó que aquí té un paper protagonista que marca l’eix principal de l’argument. A partir de la relació de la mare conservadora amb la filla rebel i sota l’aparença del típic conte Disney, Brave planteja un conflicte vigent i ho fa amb una mirada fresca i renovadora que s’agraeix molt. Tot això, se suma al talent ja més que reconegut de la Pixar en les tècniques d’animació i al seu sentit de l’humor i l’entreteniment apte per a petits i grans.

Crítica publicada a Capgròs