Clint Eastwood proposa a ‘Mas allà de la vida’ una personal reflexió sobre la mort. El tòpic confirma que molts directors veterans acaben abordant aquest tema en un moment o altra de la seva trajectòria i Eastwood, amb 80 anys, no sembla una excepció. La pel·lícula planteja el tema a partir de tres personatges i les seves diferents experiències amb la mort: un vident que connecta amb esperits de persones mortes, una dona que retorna a la vida després de morir durant uns minuts i un nen que perd en un accident al seu germà bessó. Els tres busquen la manera de justificar l’existència d’un més enllà que els permeti explicar –i acceptar- l’experiència que han patit. La conclusió en termes generals és que és a la vida i no en la mort on s’han de trobar les raons que donin sentit a l’existència. Eastwood no amaga el seu punt de vista, força pragmàtic, tot i mostrar-se molt prudent i elegant amb un tema que podria ferir sensibilitats. Per a mostra, la seqüència on ironitza sobre la manera d’afrontar la mort a partir de certes creences espirituals i religioses, sense perdre l’elegància que el caracteritza. El film s’estructura a partir de tres històries creuades (que poden recordar una mica al cinema d’Iñárritu però que estan molt lluny de la seva pornografia de sentiments), que tenen el tsunami del sud-est asiàtic i l’atemptat al metro de Londres com a marc històric i geogràfic, com una manera d’expressar que la preocupació per la mort és comú arreu, però també per reflexionar sobre la casualitat i l’atzar que mou les nostres vides. Un recordatori més sobre la necessitat de valorar i gaudir d’allò que tenim ara i aquí enlloc de preocupar-se pel que vindrà el dia de demà.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada