El passat dimecres dia 17 vaig assistir a la masterclass que el productor i director de cinema Lluís Miñarro va oferir en el marc de l’Alternativa, el festival de cinema alternatiu de Barcelona. Sota el títol "Polifagias. Festivals-crítica", Miñarro va parlar de la situació actual i de les dificultats que els cineastes com ell, que defensen un tipus de cinema "diferent", es troben a l’hora de donar sortida a les seves obres. La crisi generalitzada i de manca de diners, una certa censura "implícita" en el món cultural i el segrest generalitzat al qual es veu sotmesa la cultura “alternativa” defineixen la dura realitat d’una sèrie de directors i productors de cinema, que també se les veuen amb una crítica polaritzada i tendenciosa moguda per determinats interessos, i que se la juguen en un circuit de festivals que no sempre resulten tan beneficiosos per les obres com es pot pensar.
"L’art ha estat segrestat per la indústria, al cinema se li demana que sigui només un entreteniment per adormir les masses", va dir Miñarro, que lluny de recrear-se en l’èxit de les seves darreres produccions, va advertir la situació que pateix tot aquell creador que intenta sortir-se dels cànons habituals. "Hi ha un permanent tall de les iniciatives culturals amb una mirada diferent". "Tenim una censura com en l’època franquista, però llavors teníem clar qui era el nostre enemic i ara no", va dir el productor, posant com a exemple l’estrena pràcticament "clandestina" d’Aita, una de les pel·lícules que ha produït la seva productora Eddie Saeta.
Premiada al festival de San Sebastián, el format de la pel·lícula de José Maria de Orbe -a mig camí entre el cinema i el museu- ha tirat enrere els distribuïdors i exhibidors. Aita només s’ha estrenat en només quatre sales a tot l’estat i en cinemes amb un públic allunyat d’aquest tipus de mirades. A Barcelona, la còpia s’ha estrenat en horaris absurds al cinema Alexandra, i a sobre, amb una projecció de molt poca qualitat que impedeix apreciar la fotografia naturalista de Jimmy Gimferrer, que precisament va ser premiada a Donosti. Oficialment, poc més de 300 persones hauran pogut veure aquesta pel·lícula en sales comercials, tot i que en les sessions del festival la van veure entre 1000 i 1500 persones. Però segons la llei del cinema actual, aquests espectadors de festival no computen en els balanços oficials de taquilla, fet que es torna en contra de les pel·lícules i dels productors que han d’accedir a les ajudes i subvencions estatals.
Les pel·lícules arriscades com les que porten el segell Miñarro tampoc reben el suport de les cadenes de televisió privades, que aposten sobre projectes segurs amb estrelles conegudes que portin públic a les sales. Però és que tampoc una cadena pública com Televisió espanyola, que hauria de fer valer el rol de servei públic, se la juga amb aquestes obres que proposen una mirada diferent al món. Miñarro, per tot plegat, es va mostrar força pessimista. "Es retallen les ajudes amb el pretext de la crisi però es retallen sobretot a un tipus de cinema, i en canvi s’ajuda a un altre cinema més industrialitzat i que representi una sèrie de tòpics. Cada vegada és més difícil fer cinema d’autor", va dir.
Miñarro també va parlar del paper de la crítica cinematogràfica i va advertir que hi ha crítics d’un determinat sector –principalment mitjans generalistes- que es dediquen a llençar atacs contra aquestes pel·lícules artístiques i alternatives. "Així poden fer que desaparegui un cinema que potser no genera beneficis però que aporta una mirada diferent". El productor va mencionar directors com Albert Serra, Isaki Lacuesta i altres que en certa manera han dinamitat el concepte més convencional de cinema d’autor, un cinema amb el que fa pocs anys s’identificaven altres creadors molt diferents com Isabel Coixet o Alejandro Amenabar, que "feien pel·lícules amb la coartada de cinema d’autor".
Per al cinema d’Albert Serra, Lacuesta, Recha i aquests autors més alternatius queda també la sortida de la xarxa de festivals. Miñarro va posar els exemples de dues de les seves produccions, La Mosquitera, d’Agustí Vila; i Oncle bonmee recuerda sus vidas pasadas, del tailandès Apitchapong Weerasetakhul (que s’estrena el 26 de novembre). La primera va guanyar el premi a millor pel·lícula al festival de Karlovy Vary mentre que Oncle bonmee és la Palma d’Or del darrer festival de Cannes. Les coproduccions garanteixen l’estrena de les pel·lícules com a mínim els països implicats als projectes. Els premis als festivals amplien les possibilitats d’estrenar a d’altres països i ajuden a difondre aquestes pel·lícules. Però per alguns cineastes, va advertir Miñarro, determinats premis en determinats festivals poden suposar a la llarga un "caramel enverinat" i tornar-se en una sentència perversa per a les seves trajectòries futures.
Escrits
