El bagatge que arrossega Alícia en el país de las maravillas dificulta qualsevol nou intent d’adaptació de l’obra de Lewis Carroll. La versió de Tim Burton aposta per una actualització que aporta poca cosa nova al relat més enllà d’alguns encerts visuals, magnificats per obra i gràcia de la tecnologia 3D. La decisió d’actualitzar l’obra amb una Alícia que s’enfronta ara al pas de l’adolescència a l’edat adulta hauria donat molt més joc amb un director més convençut. Però Burton, com la seva Alícia la identitat de la qual és permanent qüestionada, també dubta de quin és el millor camí a seguir. I finalment, desorientat pels continus alt-i-baixos d’una pel·lícula que tampoc no acaba de definir-se, Burton acaba renunciant definitivament a sí mateix. La seva Alícia és una obra tan estèticament complaent i visualment llaminera –quins vestits i quins maquillatges!- com dolorosament impersonal, venint d’un autor amb un món tan definit com és Tim Burton.
Ets el veritable Tim Burton?, s’hauria de preguntar el cineasta de la mateixa manera que es pregunta contínuament la seva protagonista que, sigui dit de passada, en la pell de Mia Wasikowska no té cap mena de dimensió ni personalitat. S’agraeix, no obstant, que aquesta Alícia que es fa adulta s’acabi definint com una dona independent i emprenedora, que vol portar el control sobre la seva pròpia vida enlloc de plegar-se a les imposicions socials i familiars. Cinc valuosos minuts finals per renovar els estereotips femenins de la casa Disney i adaptar-los a nous temps i sensibilitats. Això, i les divertides presències d’Helena Bonham Carter i Anne Hathaway, són els elements que més pesen en aquesta oblidable lleugeresa burtoniana.
Crítica publicada a Capgròs
2 comentaris :
La veritat és que Tim Burton està sobrevalorat. Ha fet alguna que altra pel·lícula prou destacable, però crec que ha estat més qüestió de xamba que d'una personalitat creativa real. No ho sé, potser sóc jo, però el ritme de totes les pel·lícules seves que he vist dona a entendre una certa aleatorietat i deixadesa a l'hora de planificar-les.
Crec que fa temps que el senyor Burton ha perdut el nord, interessat com sembla estar només per l'espectacularitat de la pirotècnia. Sleeppy Hollow ja va ser una gran pífia, encara més la visita al planeta dels micos, i ara això. Lluny, resta, aquella magnífica Ed Wood, curiosament la seva pel·lícula menys llampant.
Publica un comentari a l'entrada