No és cap casualitat que Gus Van Sant hagi decidit a dur a terme el projecte de Mi nombre es Harvey Milk en el moment en què ho ha fet, coincidint amb l’elecció de Barack Obama com a nou president dels Estats Units. Com tampoc sembla casual el retorn del cineasta al cinema comercial més convencional, després d’aventures de risc com Elephant, Gerry, Last Days o Paranoid Park, que no són pel·lícules fàcils ni aptes per a espectadors ocasionals.
Resulta força clar que Gus Van Sant ha volgut arribar a un públic majoritari amb la història de Harvey Milk, el primer polític obertament homosexual que va accedir a un càrrec públic, com a regidor a l’Ajuntament de San Francisco a finals dels anys setanta. La seva mort assassinat per un regidor rival, que també va matar a trets a l’alcalde, va consolidar la figura de Harvey Milk com una icona del moviment gay i el va convertir en símbol de la lluita pels drets d’aquest col·lectiu. Gus Van Sant mostra el personatge com un polític apassionat i dialogant, convençut de la importància de la seva lluita, i que va ser capaç d’il·lusionar en el col·lectiu homosexual, però també altres sectors de l’electorat en una època convulsa.
Sean Penn, conseqüent amb el seu compromís ideològic, es posa a la pell d’aquest polític amb la seva solvència habitual. L’actor enamora amb aquest personatge que Gus Van Sant ha volgut situar en una línia de polítics compromesos en la lluita pels drets civils i portadors d’un missatge d’esperança, que inclou a Kennedy o Martin Luther King i que òbviament, culmina en Obama. El film, que respon a les convencions del biopic –Van Sant es permet poques llicències estètiques-, resulta interessant també pel retrat de les interioritats de la política municipal, les seves llums i les seves negríssimes ombres.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada