Brad Anderson és un dels talents més sòlids amb els quals compta la Filmax per dignificar la seva aposta pel cinema fantàstic i de terror. El director de Session 9 i El maquinista demostra una vegada més amb Transsiberian –un film projectat a la recent edició del festival de Sitges- la seva capacitat per gestionar el material disponible i treure-li el màxim partit perquè en una modesta pel·lícula de gènere es converteixi en un acceptable exercici d’estil.
Transsiberian juga amb alguns elements coneguts dins el cinema de misteri, i no deixa de banda les possibilitats que sempre han ofert els trens com a escenari de thiller, com un claustrofòbic espai del qual no es pot fugir. En el tren d’aquesta pel·lícula, el transsiberià, coincideixen dues parelles, dos americans i dos espanyols, que es veuen implicats en una perillosa trama, marcada per certa fatalitat molt de cinema negre, que barreja màfies russes, tràfic de drogues i crims fortuïts. El guió sap treure partit del joc de comparacions: la neu siberiana contraposada a la "neu" dels traficants, o les nines russes on s’amaga la droga, que funcionen també com una metàfora dels secrets que amaguen els diferents personatges.
I és que un dels grans encerts de la pel·lícula radica en la definició dels personatges i sobretot el de la protagonista principal, Emily Mortimer. Sense entrar en grans aprofundiments, tots ells presenten els suficients matisos com per fer creïbles algunes situacions que fàcilment podrien caure en tòpics i solucions òbvies. Però els secrets sobre el seu passat que es van desvetllant en calculades dosis dimensionen també les seves accions i fan seguir la trama amb interès creixent. Hi contribueix també l’ofici de Brad Anderson, capaç de manejar el relat per crear la tensió necessària que fan d’aquest Transsiberian en una interessant i, fins i tot sorprenent, mostra del gènere.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada