Només en un festival com el de Sitges una pel·lícula signada per Jennifer Lynch -perpetradora de Boxing Helena, recordeu-, suscita ovacions eufòriques com les que es van deixar sentir ja des dels títols de crèdit inicials de Surveillance. La realitzadora arrossega una entusiasta claca lynchiana que confia en què la "fillíssima" porti en els gens el talent del pare David. No és exactament el cas, tot i l'esforçada i poc discreta voluntat de Jennifer Lynch de vendre's a si mateixa com una creadora més lynchiana que el (seu) Papa.
Sigui com sigui, Jennifer Lynch ha dirigit Surveillance, una pel·lícula que si no volgués ser tan lynchiana, paradoxalment ho seria molt més i estaria molt millor, perquè es podria beneficiar del factor ópera prima i de les bones vibracions que acostumen a donar els nous realitzadors que: 1) denoten influències -lynchianes, en aquest cas- i 2) que apunten maneres, però que encara han d'acabar de trobar el seu estil propi.
Surveillance es pot definir com un thriller policíac hibridat amb pel·lícula de psicokillers en el típic escenari del sud dels Estats Units on t'imagines que t'apareixerà la família Manson, i amb aquella vocació lynchiana de mostrar la rarera i el friquisme que s'oculta sota la quotidianitat i l'aparent normalitat (aka Blue Velvet). Els dos agents de l'FBI interpretats per Bill Pullman (lamentable actor) i Julia Ormond (que no ho fa gens malament) remeten a l'agent Cooper de Twin Peaks, és clar.
La pel·lícula compta amb un guió interessant i hàbil, capaç d'enredar l'espectador fins a l'espectacular gir del final, que converteix Surveillance en la versió lynchiana d'aquells Natural Born killers d'Oliver Stone, segurament el realitzador menys lynchià de la història del cinema. Jennifer Lynch crea interessants tensions en determinats moments -l'interrogatori en paral·lel, la malaltissa seqüència final- però comet l'error del recurs fàcil -el flashback- i opta per una narrativa tan plana que, a estones, cau en la mediocritat. Els puntuals esclats de violència enmig d'una lynchiana placidesa, però sobretot l'inesperat canvi de rols i la versemblant interpretació de la Ormond són els elements més interessants a destacar.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada