Posdata Te quiero és una comèdia melodramàtica amb un punt de partida que la tenyeix amb certs tints sobrenaturals. Una jove de trenta anys es queda vídua però comença a rebre cartes del seu marit mort en les quals l’ajuda a superar la pèrdua i reconduir la seva vida. Així explicat, sembla l’argument d’un dels melodrames sudcoreans han sabut convertir en un subgènere autòcton. Però la realitat és que aquesta història es basa en l’exitosa novel·la de Cecelia Ahern titulada, com el film, Posdata Te quiero. És el savoir fair del director i guionista Richard LaGravenese que salva un film que cau en l’ensucrament, però que afortunadament també sap fugir del tòpic quan és més necessari, és a dir, al final. Posdata Te quiero té un final lacrimògen i feliç però no és ben bé el que l’espectador intueix al llarg del metratge, i aquest és un dels grans encerts d’una pel·lícula que combina ingredients bàsics seguint una recepta clàssica però ben cuinada: el gust no sorprèn, però el plat entra per la vista i deixa un bon regust al paladar. La pel·lícula inclou uns quants flashbacks que reconstrueixen la felicitat de la parella, compta amb una colla de secundaris amb frases de diàleg tant o més encertades que els protagonistes principals, fa riure, fa plorar, distreu, emociona i no molesta. Compleix la seva funció. El públic surt satisfet però potser una mica embafat, sobretot per la visió idealista del dol d’una jove vídua per a qui la mort del marit només acaba tenint connotacions positives. És un pretext, en realitat, per explicar la recerca d’aquesta jove per retrobar el seu camí personal perdut i mostrar, de pas, que totes les dificultats d’aquesta vida es poden superar.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada