Les expectatives per la primera pel·lícula de Nacho Vigalondo eren molt elevades després que el polifacètic realitzador, guionista i actor aconseguís la fita històrica de veure nominat a l’Oscar el seu curtmetratge 7:35 de la mañana. Potser per això, Los cronocrímenes ha tingut una acollida desigual entre la crítica i l’afició, que esperaven les mateixes dosis d’originalitat i frescor en aquest llargmetratge que en el celebrat curt musical. Però malgrat les pífies pròpies de debutant, Los cronocrímenes no deixa de ser una interessant proposta emmarcada en una mena d’híbrid de ciència ficció i terror de baix pressupost, que supleix la manca de recursos –tècnics i artístics- amb elevats nivells d’imaginació i una actitud certament agosarada. La curiosa aposta per Karra Elejalde com a màxim protagonista interpretant tres papers pot no acabar de ser del gust de tothom, però està clar que contribueix a dotar el film d’una personalitat pròpia.
El pretext de Los cronocrímenes –la paradoxa d’un home que s’amenaça a si mateix després d’haver-se duplicat per l’acció d’una màquina del temps- no és excessivament original, però passa prou bé com l’exercici d’estil d’un alumne avantatjat, entusiasta a parts iguals de Hitchcock i del cinema postmodern de nova fornada. La complexitat dels girs temporals no acaba d’estar prou ben resolta i quan s’intenta reconstruir tota la trama apareixen alguns forats que desmereixen l’impacte final d’un film que, això si, és capaç de mantenir l’atenció, sorprendre contínuament i implicar activament l’espectador. I només per això, Los cronocrímenes ja supera, de llarg, la mitjana del cinema estatal.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada