Frank Darabont és un d’aquells directors que, com M. Night Shyamalan, és capaç de convertir un senzill relat de gènere en metàfora de la condició humana. Amb La niebla, interessant adaptació d’una novel·la d’Stephen King, el director recorre al terror de sèrie B per endinsar-se en la part més fosca de l’ésser humà. Ho fa amb un film apocalíptic que per moments es pot emparentar, pel rerefons, a títols recents com El tiempo del lobo o Hijos de los hombres.
Però, sobretot, el film recorda vagament a una pel·lícula del mateix títol de John Carpenter i, de fet, Darabont ret homenatge a aquest "master of horror" convertir-lo en referència implícita en la fotografia i la realització, molt de l’estil dels anys setanta. Darabont també ha fitxat a un dels grans dels efectes visuals, Greg Nicotero, que s’ha encarregat de dissenyar les criatures lovecraftianes que sorgeixen de la boira i amenacen la vida quotidiana d’un petit poble de Maine. Aquests éssers, procedents d’una altra dimensió, només ataquen a aquells que els temen.
La metàfora, no poc interessant tot i la seva obvietat, és que la por –a allò desconegut, al que ve de fora- provoca aquests monstres. I que sotmesa a la por, la gent pot ser fàcilment manipulable. Personatges com la fanàtica religiosa la influència de la qual creix mesura que la por va en augment, o el sacrifici simbòlic del jove militar són alguns dels elements per a la reflexió d’aquesta cinta que també es deixa veure com una notable mostra d’aquest cinema fantàstic compromès amb la situació política i social del seu temps.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada