Clixés de melodrama

Elegy és la primera producció totalment americana de la realitzadora catalana Isabel Coixet. Per primera vegada, la directora ha renunciat a signar també el guió, que adapta una novel·la del nordamericà Philip Roth. Però encara que no es basi en el seu propi guió, Coixet ha sabut fer-se seu el relat i portar les inquietuds del veterà escriptor al seu territori personal, el del melodrama. En aquest procés, però, els personatges han perdut definició i profunditat i han quedat relegats a mers clixés, al servei d’una història d’amor intergeneracional que cau en una sèrie de tòpics ensucrats molt allunyats de les intencions del reconegut autor del relat original.

La directora renuncia completament a reflectir les inquietuds que Roth expressa en el seu llibre sobre temes com la sexualitat, la vellesa o el compromís, però tampoc és capaç d’aportar un punt de vista diferents que reforci, per exemple, el personatge de la jove protagonista. Coixet sembla únicament preocupada en arrossegar l’espectador cap a un mar de llàgrimes, provocades gràcies als recursos més fàcils, com ara la música sentimental i les escenes de pluja. Elegy, al final, no escapa de la cotilla de luxós telefilm.

Per fortuna dels espectadors, Coixet ha pogut comptar amb intèrprets de la solvència de Ben Kingsley, que intenta gratar en un fons pràcticament inexistent, i que sap treure-li també molt bones rèpliques a la seva companya de repartiment, Penélope Cruz, que ofereix una de les seves millors interpretacions en una pel·lícula que no se la mereix.

Crítica publicada a Capgròs