Adaptar la bellíssima novel·la d’Alessandro Baricco Seda, un text tan breu com intens, emocionant i sensual, no era una empresa fàcil. I François Girbaud, malgrat el digne precedent del seu film anterior El violín rojo, no ha resultat la millor opció per fer-se’n càrrec. El realitzador canadenc, amb experiència també en la filmació de concerts i documentals musicals, no aprofita aquest bagatge per trobar-li a la pel·lícula un ritme propi que s’equipari a la musicalitat del text original. Ni tan sols recorrent a una interessant banda sonora d’aires minimalistes de Ryuichi Sakamoto.
En pel·lícula, Seda resulta feixuga i pesadament narrativa quan, paradoxalment, es basa en un text més proper a la prosa poètica que a una novel·la. El realitzador cau en els paranys habituals del melodrama exòtic amb la seva dependència excessiva de la música i la fotografia de paisatges, i recorre a una posada en escena i un muntatge massa convencionals.
Michael Pitt, jove icona del cinema indie, dóna la imatge, però no transmet la profunditat d’un personatge que, amb el seu trajecte des de França al Japó, s’enfronta en realitat a un viatge interior a través de la sensualitat i l’amor a la seva dona, Hélène, interpretada per una Keira Knightley amb tanta bellesa com poca intensitat emocional. En aquest intent fallit d’adaptar la poètica de Baricco, Seda queda només com una mostra correcta, però poc perdurable, d’un cinema sentimental poc exigent.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada