Seguint l’estela de Francis Ford Coppola, Martin Scorsese o Brian de Palma, el britànic Ridley Scott s’afegeix a la llista de grans directors que han volgut donar la seva visió de la màfia als Estats Units, amb una pel·lícula amb més pretensions que resultats. American gangster, tot i la seva ampul·lositat aparent, és poc més que un producte correcte i funcional, que intenta suplir la manca de compromís i de personalitat autoral pròpia amb una bona factura, una història interessant i uns molt bons actors. Però quan aquests recursos propis s’acaben, el director no dubta en recórrer als grans referents d’altres: des de clàssic com El padrino i Uno de los nuestros fins al trepidant i esteticista cinema policíac de Johnnie To, o la revisionista Zodiac (amb la que comparteix aquesta tendència cap a la recuperació de l’estètica cinematogràfica dels setanta). American Gangster és més un collage que recicla elements d’altres títols del gènere que no pas el gran fresc d’una època que voldria ser.
El director de Blade Runner no sap com treure-li partit als interessants apunts sobre la guerra del Vietnam i els abusos del capitalisme en temps bèl·lics que es deixen entreveure en el guió signat per Nicolas Pileggi i Steve Zaillian, i que conviden a establir paral·lelismes amb la guerra d’Iraq. Scott tampoc aprofita la gran ironia que suposa mostrar com un afroamericà arriba a la cima més alta de la màfia, en la mateixa època que Martin Luther King lluitava i moria per la defensa dels drets civils dels afroamericans. Per la contra, s’entreté massa en els prolegòmens d’un relat al qual no sap donar ritme ni forma, que només comença a prendre cos en el terç final, i que arribar a un interessant punt àlgid en l’enfrontament entre el traficant (oscaritzable Denzel Washington) i el policia (Russell Crowe, fetitxe de Ridley Scott), convertits en les dues cares d’una ambigua moneda. La mateixa relació, per cert, que ja retratava Scorsese a Infiltrados.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada