La Disney, que no fa tant de temps va renunciar definitivament a l’animació tradicional, hi torna puntualment amb Encantada, una divertida paròdia plena d’autocites als seus propis clàssics animats. El punt de partida és fàcil però efectiu: una ensucrada princesa (molt divertida Amy Adams) de dibuixos animats a punt de casar-se amb un egocèntric príncep blau cau, és empesa per la malvada bruixa-madrastra, en el món de la gent real al bell mig de Manhattan. La rescata un cínic advocat matrimonial (el molt atractiu Patrick Dempsey) que, malgrat el seu caràcter calculador, no es podrà resistir als encants de la princesa.
El xoc "cultural" d’una princesa de dibuixos en la vida real provoca no poques situacions divertides que no dissimulen la ironia sobre la falsa felicitat dels contes de fades que la Disney ha popularitzat. Per això, Encantada diverteix tant als petits, amb una versió en carn i ossos de Blancaneus o La bella y la bestia, plena d'aventures i color, com als adults, que entendran i riuran amb els girs més irònics del guió.
Seguint amb la paròdia, la pel·lícula no deixa de banda les típiques cançons que amanien els films animats i que en aquest film donen peu a una coreografia amb aires de Sonrisas y lágrimas que fa enyorar l’època dels musicals. Per a l’ocasió s’ha recuperat la que va ser l’ànima sonora dels darrers grans clàssics Disney, el compositor Alan Menken.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada