dilluns, de setembre 24

Bucòlica transgressió



El veterà realitzador francès Eric Rohmer dóna tota una lliçó de transgressió cinematogràfica en la que serà, molt probablement i segons reconeix ell mateix, la seva darrera pel·lícula. Als 87 anys Rohmer s’atreveix amb l’adaptació d’un text del segle XVII, un fragment de La Astrea, d'Honoré d'Urfé, ambientat al seu torn en l’època dels gals.

El romance de Astrea y Celadón proposa una ingènua i naïf història d’amor pastoril amb la que Rohmer aborda de nou els seus temes recurrents: l’amor sotmès a tota mena d’obstacles, la fidelitat, etc. El director ha buscat bucòlics escenaris de la campinya francesa que serveixin d’escenari natural a un relat aparentment passat de moda, i pel qual Rohmer ha decidit recuperar codis i recursos cinematogràfics pràcticament en desús.

I és que si no fos per la impostada verborrea dels protagonistes, El Romance de Astrea y Celadón podria semblar una pel·lícula muda, per les seves matusseres foses i encadenats, els cartells didascàlics amb indicacions temporals, la deliberada sobreactuació dels protagonistes i la teatralització que impregna tot el conjunt, des dels vestuaris fins a la forma de recitar els diàlegs. És aquest aire caduc i démodé que converteix el film de Rohmer en un exercici de transgressió, una fascinant rara avis que, malgrat entorpir-se en el seu propi ritme -es fa feixuga per moments-, s’acaba imposant com una radical alternativa als muntatges trepidents i efectes digitals que avui en dia ofeguen les cartelleres.

Us recomano que feu una ullada a mesmestimoledison, on trobareu un recull d'imatges de pintures simbolistes que molt bé haurien pogut servir d'inspiració visual per a la pel·lícula de Rohmer.



2 comentaris :

maria ha dit...

dons a mi si que m´agrada en Richard Gere, entre dos mujeres es la meva preferida.

Judith ha dit...

Puf... mira, si hagués de salvar alguna peli de Richard Gere seria la de Las dos caras de la verdad, y no gràcies a ell sinó a l'Edward Norton.