dimecres, d’agost 29

Hipnòtica, ridícula



D’entrada, Caótica Ana manté una certa coherència dins la trajectòria del director basc Julio Medem. El film, inspirat en la germana del director, morta en un accident de trànsit, manté molts punts en comú amb títols com Tierra, Los amantes del círculo polar o Lucia y el sexo: la protagonista femenina, els paisatges onírics, l’erotisme i l’amor com a força motora són els ingredients d’aquesta història tan dispersa com fa entreveure el títol.

Per salvar la papereta, Medem ha estructurat el seu film en onze blocs, un compte enrera del 10 al 0 amb què Meden pretén hipnotitzar l’espectador de la mateixa manera que hipnotitza la seva protagonista per fer aflorar les seves personalitats i vides anteriors. Aquest pretext dóna peu a barrejar en una mateixa trama el conflicte sahrauí, l’extermini dels indis americans i la guerra d’Iraq, en una mostra d’aquest tipus de cinema del món globalitzat que vol ser pressumptament crític i compromès però que no va més enllà del progressisme d’eslògan. Tot plegat està amanit amb un benintencionat cant a la força creadora de la dona que busca ser sublim, però que cau continuament en el ridícul per culpa, també, de diàlegs força pobres.

No es pot negar que Medem té un cert criteri estètic i a Caótica Ana desplega algunes seqüències visualment impactants, però aquests moments no justifiquen ni salven una pel·lícula que només mereix ser recordada pel debut de Manuela Vellés, una jove actriu cridada a ser la nova promesa del cine espanyol.

Crítica publicada a Capgròs

3 comentaris :

caterina ha dit...

No sóc fan de Medem ni dels seus films, encara que reconec que "Los amantes del círculo polar" em va agradar força.
"Caótica Ana" volia anar-la a veure per curiositat, però he llegit més males crítiques que bones, així que crec que m'estalviaré l'entrada :D

Judith ha dit...

Fas bé...

Luz ha dit...

Un pot ser conciliador davant d’una obra no pretensiosa, lamentablement la peça de Medem pretén moltes coses i no n’arriba a cap, no importa que tingui idees visuals, jocs d’imatges que valguin el temps de la mirada (la vida es massa breu), però car i de moltes d’altres, la majoria de la pel·lícula que no val el temps que li vam dedicar. Jo puc enunciar tots els icones alternatius i trencadors, sense que l’obra que produeixi arribi a bon camí. De poc val que Medem faci servir un cúmul de mitjans no a l’abast de tothom: filmar a New York, a Arizona, a...disposar de la Rampling, i de molts actors, que realment defensant molt bé un producte, perquè és això un producte: un producte de diàlegs tòpics, frases fetes, idees preconcebudes sobre l’amor, la vida, el gènere, la rebel·lió, i el ‘perquè tot plegat’..., segurament la seva germana i els seus dibuixos, realment més innocents i autèntics que la peca del seu germà, hagués agraït un treball més a fons d’allò que aparentment era la seva idea. Masses diners i jocs inútils per posar en imatges la fantasia d’un home que aparentment dedica a una dona.(al fil d'uns comentaris al Cap Gros)