La filmografia de Danny Boyle, director que va aconseguir el seu gran èxit amb la irada Transpotting, va tendint darrerament cap a un cert aire new age, tal com es percep obertament del seu film més recent, Sunshine. Boyle recorre a la ciència-ficció catastrofista per transmetre un missatge esperançat sobre el futur de la humanitat, just en un moment en què els efectes del canvi climàtic estan en el primer pla de l’actualitat. Ho fa a partir d’un argument d’entrada força interessant, que planteja la possibilitat que el Sol es comenci a apagar i condemni la terra a una nova era de glaciació. En aquest context, un grup d’astronautes –que representen diferents races i nacionalitats– és enviada al sol amb una missió que suposa l’última oportunitat de sobreviure. De camí, la tripulació es topa amb una missió anterior fallida i amb un dels seus supervivents. Aquest gir de guió proporciona un dels moments més aconseguits visualment però al mateix moment més "new age" de la pel·lícula: Boyle no arriba a mostrar mai el rostre ni el cos sencer d'auqest home calcinat i desesperançat, reforçant la seva pròpia pèrdua d'humanitat i convertint-lo en una mena d'ànima de les ombres que es contraposa a la llum del sol.
En línies generals es pot afirmar que Boyle pren com a referent visual altres films de ciència-ficció, especialment el 2001 de Stanley Kubrick, però també Misión a Marte de Brian de Palma, entre altres. El realitzador sap treure un partit d’un notable disseny de producció, que regala espectaculars imatges de la nau a l’espai i de la superfície solar. Boyle, que domina el ritme cinematogràfic, dota aquesta pel·lícula d’un to de lletania força encertat, i aconsegueix també transmetre el sentiment d’equip i els neguits de la colla d’astronautes, gràcies al bon treball i la química entre els membres del repartiment, que inclou destacats actors asiàtics com Hiroyuki Sanada o Michelle Yeoh. Sunshine es deixa veure amb interès, malgrat una certa previsibilitat de l’argument, una lleugera pedanteria i la distància i fredor que impregna el conjunt, i que juguen a la contra del film.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada