divendres, de març 9

Obvietats amb París de fons



Les pel·lícules col·lectives sempre tenen el mateix problema, el del desequilibri: hi ha capítols molt bons i capítols molt dolents. És una obvietat, però resulta difícil posicionar-se d'una altra manera davant una pel·lícula com París, je t'aime, formada per divuit episodis dirigits per divuit directors que tenen el comú denominador de l'amor i els escenaris parisencs. D'entrada, la pel·lícula convida a fer un rànquing dels millors i els pitjors episodis.

Entre els primers, s'hi pot incloure el de la catalana superguai i universal Isabel Coixet; però també (sobretot) el del guionista Richard Lagravenese, amb un magnífic duel de seducció entre Fanny Ardant i Bob Hoskins; el d'Olivier Schmidtz, una història d'amor i fatalitat protagonitzada per un immigrant africà; els dos grans capítols que signen Walter Salles i Alfonso Cuaron (hi ha alguna cosa que de moment no facin bé, aquests dos?); i l'experiència visual in crescendo de Tom Twyker, força pretensiosa, d'acord, però extranyament emotiva.

En la llista dels aprovats també hi podem incloure el cartoon dels Cohen amb un rebregat Steve Buscemi; fins i tot la brometa de Wes Craven al cementiri Père-Lachaise (amb el director Alexander Payne fa d'Oscar Wilde) i la redacció d'una turista americana explicant el seu viatge a París que signa el mateix Payne, i que tanca molt encertadament la pel·lícula. També salvaria els capítols de Silvain Chomet (seguint l'estela de Jeunet i dels Fesser) i el que codirigeix Gerard Depardieu, per la inestimable presència salvadora de Gena Rowlands i Ben Gazzara.

Els que suspenen: Gus Van Sant, aprofitant qualsevol ocasió per fer militància de la seva causa i citar de nou Kurt Cobain; l'excentricitat sense cap ni peus de Christopher Doyle, el surrealisme de Nobuhiro Suwa i els capítols quiero-y-no-puedo de Bruno Podàlydes, Gurinder Chada i Olivier Assayas.

En conjunt, però, es pot dir que tots els capítols resulten tan lleugers que rebaixen el nivell general de la proposta. Que cada episodi estigui ambientat en un barri de París és, al capdavall, una pura formalitat, perquè la majoria d'històries podrien ser vigents a qualsevol altra part del món i cap d'ells acaba de parlar de la realitat parisina. Això si, les postals de París fan la seva funció i tota la pel·lícula es percep com una gran campanya de promoció turística. Com a obra cinematogràfica, París, je t'aime només funciona entesa com a catàleg de mostra generacional dels gurús de la independència i el cinema dit "alternatiu".

Technorati Tags:

1 comentari :

jordi ha dit...

Exactament el que vaig pensar al veure-la: una pel·lícula acceptable i distreta, però amb una quantitat d'idees mediocres considerable.
Dius els més encertats, però tot i així, només un parell d'ells (Coen i Cuaron) van tenir la petita amabilitat de fer-me pensar que mirava alguna cosa especial...