300 no s’ha de veure com una pel·lícula històrica com un peplum, malgrat que pel seu tema –l’enfrontament d’espartans i perses a la batalla de les Termòpiles– es pugui emparentar d’entrada amb films com ara Ben-Hur o Gladiator. Lluny de buscar la recreació d’una època, el film aposta per la creació d’una realitat virtual imaginada on es reinterpreta una batalla històrica i agafa només aquells elements que convenen per a l’argument o per la posada en escena i retocant o directament inventant la resta.
La cinta prioritza l’acció pura i dura i relega a un segon terme les motivacions i els sentiments. És per això que la pel·lícula perd interès quan predominen els diàlegs i toca el cel en els enfrontaments físics, amb moments brillants com el pla seqüència que segueix el rei Leònides en la primera lluita cos a cos. Els actors també han estat escollits per respondre físicament (amb un exagerat culte al cos i òbvies connotacions filogais), i són realment fluixos quan se’ls reclama interpretació en lloc d’acció.
El projecte ha anat a parar a mans de Zack Snyder, realitzador amb experiència en la sèrie B (Amanecer de los muertos), a qui no ha resultat difícil carregar les tintes i recrear-se deliberadament en la sang i la violència de forma, sovint, gratuïta. Snyder prova de revestir el film d’un forçat to èpic que no acaba de lligar, perquè 300 és més a prop del llenguatge pla dels videojocs (que entén que cada batalla és com una pantalla que se supera) que de la complexitat de les tragèdies gregues.
Technorati Tags: cinema
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada