El director Christopher Nolan, ell mateix un notable prestidigitador tal com va demostrar amb la seva celebrada Memento, mostra en la notable El prestigio quins són els mecanismes que fan que un simple efecte òptic es converteixi en una experiència màgica sorprenent per a l’espectador. Ho fa a partir de l’intens duel de dos mags que s’ambienta, no casualment, en l’època dels invents elèctrics de Thomas Edison i també del cinematògraf. I tot i que no en fa referència explícita, sembla força evident que Nolan identifica la màgia i l’il·lusionisme amb el cinema, i aprofita la comparació per reflexionar també sobre el procés de creació: en aquest sentit, el truc en què el mag es duplica a si mateix suggereix com l’artista deixa una part de si mateix en cada actuació, a cada obra.
La pel·lícula, però, es deixa veure també com un entretingut i fascinant joc d’enganys en el qual l’espectador és arrossegat per un crescendo de trucs i sorpreses a mesura que el duel entre els mags augmenta d’intensitat. Els enginys de la trama provenen clarament de la premiada novel·la de Christopher Priest, però els guionistes, el mateix Christopher Nolan i el seu germà Jonathan, li saben treure suc amb un muntatge fragmentat i molt àgil amb el qual es gestiona la informació per mantenir el suspens i crear la sorpresa –el prestigi– final. Un gran truc de màgia cinematogràfica que es fa creïble, també, gràcies a l'excel·lent labor tant dels actors principals (el sempre sòlid Christian Bale i un sorprenent Hugh Jackman en el millor paper de la seva carrera) i secundaris (Michael Cane, Scarlett Johansson i un divertit David Bowie).
Technorati Tags: cinema
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada