Mel Gibson es consolida amb l’estranya Apocalypto com un magnífic director de cinema èpic, gènere en el qual ja va despuntar amb Braveheart i La pasión de Cristo. En el seu nou film fa un pas més endavant en el risc que defineix la seva trajectòria com a director, i no només per la dificultat de rodar en maia, idioma que avui només parla un milió de persones arreu del món. També pel plantejament d’una pel·lícula on més d’un terç del metratge reconstrueix una mena de Via Crucis i un altre terç es basa en una intensa i dolorosa persecució per la selva, amb moments de pura abstracció i d’altres, en contrapartida, de concessions al gran públic.
Gibson fa gala d’un gran domini tècnic amb l’ús de càmeres digitals d’alta definició per aconseguir copsar la velocitat en la persecució per la selva, i ha apostat per un muntatge enèrgic que potencia la crispació i la furia que inunda tot el film. Apocalypto és una pel·lícula molt crispada, en la qual la tensió es plasma contínuament en l’extrema violència física (cops, ferides, degollaments i molta sang) mostrada sense cap pudor. La fascinació pel patiment físic, que també s’entén com una via de redempció, és una constant del director.
I tot i l’etiqueta de cine d’aventures que es penja a Apocalypto, no s’hauria d’obviar el missatge que es llegeix entre línies. El Gibson dretà i ultracatòlic alerta dels riscos de trencar la unitat familiar i obrir-se a influències (ideologies?) externes, ja que així és com entren en les civilitzacions, que es corrompen i es tornen vulnerables a les invasions forànies. Amb aquest missatge Gibson converteix el seu film en una gran metáfora de preocupant lectura en els temps que corren.
Technorati Tags: cinema
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada