Una de les millors pel·lícules que s'han pogut veure a la Mostra de Cinema de Nous Realitzadors de Mataró és, al meu entendre, La mort del senyor Lazarescu, del romanès Cristi Puiu. El film, que dura dues hores i mitja, narra en un fals temps real i amb un estil pseudo documental, el viacrucis del senyor Lazarescu per trobar un hospital a Bucarest on poder ser atès d'una urgència que al principi sembla lleu i que va empitjorant amb el pas de les hores.
Amb els seus plans tancats, rodats càmara en ma en interiors petits atapeïts de gent (la casa del senyor Lazarescu, l'ambulància, les sales d'urgències) però sempre mantenint certa distància de documentalista, Puiu aconsegueix fer de l'espectador un testimoni impotent de la situació altament denunciable en la que es troba el sistema sanitari en un país incapaç d'atendre els seus ciutadans: el mateix senyor Lazarescu representa aquesta gent gran que viu sola, mal nutrida i sense recursos, i a la qual l'estat gira l'esquena; l'accident de trànsit que trasbalsa les urgències dels hospitals ens desvetlla la descordinació i la poca preparació del sistema per respondre davant situacions de crisi.
Resulta massa fàcil pensar que la pel·lícula carrega directament contra l'estament mèdic, tot i que aquest no surt massa ben parat: els retrats de les actituts dels metges i infermers que es creuen en la vida del senyor Lazarescu són poc menys que terrorífics. Però darrera del seu cinisme, el menyspreu i la crueltat es percep un cert sentiment de derrota: com el senyor Lazarescu, també ells estan abandonats a la seva pròpia sort, incapaços de soportar el pes d'un sistema insostenible, sense directrius, recursos ni organització.
El gran protagonista de La mort del senyor Lazarescu és aquest sistema caòtic i deficitari i ho és, precisament, per com entorpeix el seu propi funcionament. El metratge no dura dues hores i mitja per un caprici megaloman del director, sinó perquè cal temps per mostrar com la seva pèrdua pot tenir greus conseqüències. La narració, al final, es detura en l'instant previ en que Lazarescu és finalment acollit en un hospital -el quart!- i preparat per sotmetre's a una operació de vida o mort. Malgrat el que pugui insinuar el títol de la pel·lícula, Puiu no arriba a mostrar el desenllaç del seu personatge perquè, al capdavall, és una altra mort, la del sistema sanitari, la que el director està testimoniant.
1 comentari :
Em sembla una boníssima pel·lícula. La vaig veure a Canes l'any passat, l'últim dissabte de festival. Se m'havia passat i els que l'havien vist en parlaven molt bé. Malgrat el cansament meu i el ritme i la durada de la pel·lícula, em va entusiasmar. Crec que allò que té d'universal no és tan el galdós retrat del sistema sanitari com la manca d'humanisme en els professionals. Dedicant una bona estona a mostrar com és en Lazarescu (mentre esperen l'ambulància que no arriba), Puiu esquiva el maniqueisme: en Lazarescu és, certament, una desferra humana. I tanmateix cal atendre'l com a ésser humà: aquí és on Puiu encerta a enfocar el conflicte. De metges en surten de tots colors i de tota mena de sensibilitats i en diverses situacions professionals i personals. El que la pel·lícula mira és la seva quotidianitat encarada a un problema humà. I és ben veritat que la deshumanització dels individus rima també amb la del sistema (sanitari) que conformen i del que formen part.
Publica un comentari a l'entrada