La nova versió de l’aventura del Poseidón que signa Wolfgang Petersen es basa, tot mantenint l’esperit original intacte, en un popular títol dels anys setanta emmarcat en aquell subgènere anomenat «cinema de catàstrofes». Petersen, amb llarga experiència en el cinema d’acció i més concretament, en les aventures aquàtiques –es va donar a conèixer gràcies a El submarino– ha renunciat a donar-li a Poseidón un to èpic que acosta la pel·lícula a, per exemple, el Titanic de James Cameron. Per la contra, ha apostat per l’acció pura i dura, regalant un crescendo de seqüències angoixosament trepidants que se succeeixen com les diferents pantalles d’un videojoc. Aquesta decisió deixa en un segon terme les històries «humanes» i estalvia a l’espectador la psicologia barata en què sovint cauen molts d’aquests films.
El film, a més, té la gran virtut de no superar l’hora i mitja de metratge, de manera que la trama no s’entreté en detalls suplerfus i entra directament en l’acció. La càmera se centra només en un grup de personatges i les seves peripècies per superar tots els entrebancs abans d’aconseguir sortir del transatlàntic enfonsat. A diferència, però, de les antigues pel·lícules de catàstrofes, les proves a què es veuen sotmeses els personatges destaquen per la seva cruesa i en algun moment, fins i tot, per la seva truculència. Tot i això, en general es tracta d’un film despreocupat i entretingut que ha animat una mica l’ensopida cartellera estival.
Technorati Tags: cinema
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada