En la seva tercera pel·lícula, El señor de la guerra, Andrew Niccol deixa de banda la ciència-ficció que havia abordat a Gattaca i Simone i s’endinsa en una història «basada en fets reals» en la qual desemmascara els turbulents interessos del tràfic d’armes. Per això, es fixa en la trajectòria de Yuri Orlov, un nordmericà d’origen ucranià que es converteix en un dels traficants d’armes il·legals amb més poder del món. Nicholas Cage, protagonista absolut, demostra que també és capaç de fer servir l’histrionisme amb fins dramàtics i contenir la interpretació quan cal.
Niccol adopta l’estructura narrativa d’ascens i caiguda que va consolidar Martin Scorsese a Uno de los nuestros i que després s’ha fet servir a Boogie Nights o Blow. La pel·lícula, plena d’ironia i humor negre però sense sortides de to, ressegueix la vida d’aquest traficant des de l’inici de la seva fascinació per les armes fins a la seva consolidació com a autèntic «senyor de la guerra». I és que l’objectiu del film d’Andrew Niccol és el de demostrar que les guerres només tenen a veure amb interessos polítics i econòmics, i que les estratègies no els decideixen els militars sinó grans empresaris i els polítics des dels seus despatxos.
Un altre apunt interessant, a banda de les anècdotes sobre les trampes que fan servir els traficants il·legals per burlar la persecució policial, és que mostra l’existència en paral·lel d’un tràfic «legal» d’armes i insinua que en realitat es tracta de dues facetes estretament interrelacionades del mateix negoci, i que la part «il·legal» només dissimula el seu vessant més «políticament incorrecte».
Technorati Tags: cinema
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada