Potser us fa gràcia veure el tràiler del remake americà de Kairo, de Kiyoshi Kurosawa. Les imatges del tràiler fan pensar que s'han mantingut força fidels a l'original, tot i que també hi veig molts ensurts fàcils que trenquen amb la silenciosa atmosfera del film nipó. Kairo, pels que no la coneixeu, està considerada la gran pel·lícula japonesa contemporània de terror i la responsable de la revifada del subgènere de fantasmes nipons, que a nosaltres ens va arribar amb títols com Ringu.
Cap altra pel·lícula de gènere ha sabut copsar millor que Kairo la soledat i l'aïllament que afecta el món urbà i tecnificat. Ja veurem que en queda d'aquesta reflexió a la versió americana. A la japonesa, plena de ressonàncies sociològiques i metafísiques, el director Kiyoshi Kurosawa adverteix del risc que el "mal" ús de les tecnologies ens faci perdre el contacte amb els altres, fins aillar-nos del tot i convertir-nos en poc més que ànimes en pena. Per això, abans que una pel·lícula de terror, Kairo és un tristíssim tractat sobre la incomunicació humana.
Però la pel·lícula de Kiyoshi Kurosawa és alhora un notable exemple de com es pot aterroritzar una platea fugint de l'enquadrament tancat, l'ensurt fàcil i el vell recurs del cop musical inesperat. Per la contra, Kurosawa opta per un intel·ligent ús de llums i ombres i per una inquietant presència dels fantasmes que vaguen per la pantalla al ritme d'una desafinada nota sostinguda. L'acció transcorre en un futur immediat on les ciutats es converteixen en poc menys que deserts post-nuclears ocupats per aquests tristos esperits, una imatge que d'alguna manera ens alerta també de la terrible buidor que amenaça la societat contemporània.
Technorati Tags: cinema
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada