El director John Moore signa una correcta i eficaç revisitació d’un dels indiscutibles clàssics del cinema de terror, La profecía, quan es compleixen trenta anys del film original. Estrenar aquest remake en una data tan «diabòlica» com el 6 del 6 del 2006 ha estat una decisó efectiva: el públic va omplir dimarts per la nit les sales de cinema -els de MAtaró la van fer a la sala 6!- en l’estrena mundial del film.
La nova versió es garanteix l’èxit adaptant amb absoluta fidelitat el guió original de David Seltzer, i només es permet la llicència d’incloure referències a l'atemptat de l’11 S i el conflicte israelianopalestí que contextualitzen el film i remarquen la reflexió sobre la presència del mal en la societat del segle XXI. La pel·lícula també fa èmfasi en la investigació sobre els orígens del nen diabòlic Damien i dóna un major pes al paper dels capellans i el Vaticà, en una maniobra que aprofita la moda dels thrillers historicometafísics del tipus El Codi Da Vinci.
Moore, a més, modernitza l’estètica del film amb recursos que tan aviat s’inspiren en Kubrick com en l’imaginari visual de Seven. En aquest sentit, és força notable –i resulta realment esgarrifosa– la representació dels malsons dels pares de la criatura. Encertada és també l’elecció del petit actor Seamus Davey-Fitzpatrick, que supleix amb una mirada alhora angelical i diabòlica les carències de la seva interpretació. Les escenes de Mia Farrow, divertida cita cinèfila destinada als amants dels films «satànics», es compten entre les millors del film. No es pot dir el mateix de Liev Schreiber i Julia Stiles, que prenen amb poca fortuna el relleu als actors de l’original, Gregory Peck i Lee Remick.
Technorati Tags: cinema
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada