Amparada sota l’estela de Quentin Tarantino, que n’és el productor i el màxim instigador, Hostel s’ha venut com poc menys que la gran revolució del subgènere del gore. No es pot negar que la segona pel·lícula d’Eli Roth -que ja va demostrar el que és capaç en matèria de sang i fetge a Cabin Fever-, conté alguns moments antològics que fan les delicies dels seguidors del gènere, però també és cert que, en conjunt, el film no és més que una anècdota inflada per justificar la durada d’hora i mitja pròpia d’un llargmetratge.
Així, Roth es reserva la sang i el fetge durant molta estona i estira en excés la primera part de presentació dels protagonistes, dos joves nordamericans i un islandès força infantils que fan gala de la seva lamentable manca d’educació en les seves vacances per Europa, en un llarg segment de pel·lícula més propi d’una seqüel·la de Porky’s o d’American Pie més que d’un film de terror. Finalment, i atrets per la promesa de sexe fàcil van a parar a un hostal macabre on els clients paguen per matar víctimes innocents, excusa que regala alguns dels moment més feliçment gores de la pel·lícula, així com una breu però simpàtica aparició de Takashi Miike inclosa.
Però tot i la despreocupada manca d’escrúpols de la qual fa gala el director quan comença a brollar la sang (requisit indispensable per tota cinta gore «que se precie»), en conjunt la sensació de l’espectador davant aquest Hostel és la d’una prometedora festa que acaba tot just quan ens començavem a divertir.
Technorati Tags: cinema
1 comentari :
Lo del Tarantino anunciant películes ja és com les galetes que se suposa que duen fibra...
Tan bé que li van quedar Pulp Fiction i Reservoir Dogs i ha acabat dedicant-se més al markenting que a les películes.
Publica un comentari a l'entrada