El castillo ambulante serà, si res no el fa canviar d’opinió, la darrera pel·lícula de Hayao Miyazaki. El veterà mestre de l’animació japonesa ja ha anunciat que clou amb aquest film la seva obra, que inclou des de nostàlgiques sèries del passat -Heidi o Marco, per exemple- fins a indiscutibles joies de la ficció animada, com Mi vecino Totoro o El viaje de Chihiro.
Amb voluntat de compedi, a El castillo ambulante Miyazaki ressegueix tots els temes i obssessions que l’han acompanyat en la seva llarga i prestigiosa trajectòria: els desequilibris del progrés tècnic i els seus efectes en el medi ambient, la guerra com a manifestació d’aquests desequilibris, els infants abandonats, l’absència paterna, el pas del temps... La fantasia es mostra de nou com la única forma de fugida d’una realitat poc agradable, per això en les seves pel·lícules -i El castillo ambulante no és cap excepció- hi habiten esperits protectors, éssers imaginaris, mons màgics on encara és possible la pau, la preservació de la natura i les relacions humanes.
Sembla que, abans de tancar la paradeta, Miyazaki s’ha sentit empès a fer una última reflexió sobre totes aquestes qüestions. Per això, ha carregat de continguts El castillo ambulante fins a convertir-la en una pel·lícula barroca, excessiva i farragosa, on tots els temes s’apunten sense cap ordre i pocs s’arriben a cloure del tot. La complexa trama costa de seguir i, en conjunt, la pel·lícula resulta tristament tediosa. Malgrat tot, algunes de les reflexions (principalment les que fan referència a l’edat i el pas del temps) permeten intuir, de fons, la saviesa i l’experiència de vida acumulades. A nivell tècnic i formal, en canvi, Miyazaki es mostra àgil com el primer dia (només cal observar l'espectacular disseny del castell mòbil que dóna títol al film) i deixa fora de qualsevol dubte que s’ha guanyat a pols el seu lloc entre els més grans de l’animació.
Technorati Tags:cinema, animació
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada