The End

Deu ser culpa de Cinema Paradiso, o de The last picture show, però sempre m'ha semblat que el tancament d'un cinema havia de ser un moment especial i nostàlgic, i una ocasió per fer balanç, associant cada pel·lícula al moment en què va ser vista. Potser em deixo emportar pel romanticisme, però des de que faig ús de la consciència cinèfila, a Mataró que és la meva ciutat ja he vist tancar uns quants cinemes. I fins ara l'última sessió sempre havia tingut aquella cosa especial, de cerimonia, de dia memorable...

Recordo el dia que va tancar el Foment. Jo i els dos amics que vam voler-nos acomiadar del cinema vam fer una llista de totes les pel·lícules que recordàvem haver-hi vist. Les vam anar apuntant en una d'aquelles estovalletes de paper que et posen als bars, fins que pràcticament se'ns va acabar el lloc per escriure. Eren moltes les pel·lícules, perquè per nosaltres havia estat el cinema de la infància. A la taquilla, li vam ensenyar al senyor del cinema i l'home se'ns va posar a plorar, literalment, tot emocionat. Es va quedar amb la nostra llista...

Amb l'Iluro, la cosa va ser diferent, perquè aquell mateix dia tancava no un, sinó tres cinemes: l'Iluro, el Núria i els cinemes Mataró, que eren tots de la mateixa empresa. El Núria ja feia temps que no era el mateix: quan ens el van retallar, fent tres sales on abans n'hi havia hagut una d'immensa, li van fer perdre la seva personalitat. Però també hi anàvem! Els Mataró ens els haviem fet nostres per allò d'haver-los vist néixer -els vam estrenar veient Pesadilla antes de Navidad-, però com que eren tan nous, vam superar el tràngol. Però L'Iluro... aquest si que ens va fer patir!

De l'Iluro, un dels cinemes més grans d'Europa, corria -i encara corre- la llegenda urbana que era un dels cinemes escollits per Stanley Kubrick per estrenar-hi les seves pel·lícules. Era un cine impressionat, enorme. Per això a l'última sessió de l'Iluro hi va anar molta gent, i va ser molt emocionant. Molt portaven càmeres de fotos i retratâven els racons, les moquetes vermelles, les butaques, la decoració dels anys setanta... L'atzar va voler que la última pel·lícula projectada fos Moulin Rouge, i si l'heu vist potser recordareu que acaba amb un The End com els d'abans i un teló que es tanca. Quin gran final per un cinema gloriós! A més d'un i d'una li va saltar la llagrimeta...

Avui ens han tancat un altre cinema. Els Oscar, els antics Mataró, que vam estrenar i ja vam veure morir una vegada. I els vam veure revifar i ara va i ens els tanquen de nou. I així, de cop i volta, sense avisar. Mort subite. No han tingut ni el detall de regalar-los una última sessió, i mira que són tan cinematogràfiques... És clar que avui hi ha un Barça-no-se-què, i és dimarts, i la fresca convida a quedar-se a casa, i estem cansats de tot un dia de feina, i no podem gastar més diners després de la Setmana Santa, i ja llogarem les pelis en video, o les baixarem d'internet, o mirarem la tele, o no farem res... perquè en el fons, a qui li importa encara que tanqui un cine?

Technorati Tags: cinema