El lament d'Spielberg

Steven Spielberg aborda el conflicte entre jueus i palestins resseguint les conseqüències que va tenir l’assassinat de nou atletes olímpics per part d’un comando palestí a les olimpíades de Munic del 1972 i ho fa amb una pel·lícula que beu de la influència del cinema polític dels anys setanta. La pel·lícula ressegueix a ritme de thriller les accions d’uns agents secrets israelians amb la missió de venjar les morts jueves assassinant els responsables dels fets de Munic. El protagonisme recau en un antiheroi ambigu –un notable Eric Bana– turmentat per les contradiccions morals de les seves accions en un personatge que, d’alguna manera, connecta amb el nazi Oskar Schindler.

Spielberg recupera el pols perdut en els seus darrers films i presenta la seva millor pel·lícula des de La llista de Schindler. Les prop de tres hores de metratge passen com una exhalació gràcies a les tenses seqüències dels assassinats, rodades amb elegant nervi i un gran domini del suspens cinematogràfic. De mica en mica, a mesura que el protagonista es va adonant de la instrumentalització de la seva missió per part del govern, el film guanya una certa profunditat, amb moments culminants com l’enfrontament de l’agent israelià amb el terrorista palestí.

Tot i això, Spielberg no porta gaire lluny la seva denúncia política i la deixa en una prudent ambigüetat que només insinua de passada els errors comesos pels dos bàndols, i que li ha valgut les ires tant d’israelians com de palestins. El director opta, en canvi, per cloure Munich amb el lament per un vessament de sang que es perpetua en el temps com un cercle viciós, i que queda simbolitzat en un eloquent pla de fons de les torres bessones de Nova York.

Technorati Tags: cinema