Els errors en les previsions metereològiques de l’home del temps es converteixen a El hombre del tiempo en una interessant metàfora sobre els fracassos personals i les dificultats que se’ns presenten a la vida per fer realitat alguns dels objectius que ens marquem. La pel·lícula retrata en primera persona de Dave Spritz, un home del temps que se sent fracassat en molts aspectes: divorciat, amb poc èxit laboral i poc respectat pel seu pare, un multipremiat escriptor que representa l’èxit que ell és incapaç s’aconseguir. Les inclemències del temps -ventades, pluja, neu- descriuen d’alguna manera l’estat anímic d’aquest personatge que representa una sèrie de misèries contemporànies i al que no costa emparentar amb els protagonistes masculins de films com American Beauty o A propósito de Schmidt. Però a diferència de la ironia i el to grotesc que defineixen els films de Sam Mendes i Alexander Payne, el director d’El hombre del tiempo, Gore Verbinski, no acaba de trobar-li el to a una cinta que s’ha venut més com una comèdia agredolça que com el drama introspectiu que és en realitat. Tampoc hi ajuda la presència de Nicholas Cage, actor més associat a la comèdia que al drama. I la gravetat de la pel·lícula, que depèn en gran part de la seva interpretació -malgrat la solvent presència de Michael Caine, se n’acaba ressentint. Però tot i la manca de definició, El hombre del tiempo desprèn un cert halo d’honestedat i una certa voluntat de parlar de sentiments íntims que s’agraeix d’un director impersonal com Gore Verbinski.
Technorati Tags: cinema
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada