HanCinema

No surto del cinema coreà. Ja em podeu dir fashion victim, que m'és ben igual. Si el HanCinema està de moda és perquè ara com ara els veïns de Kim Ki-duk estan fent les propostes fílmiques més refrescants i, això, amb aquestes calors, s'agraeix. El passat cap de setmana, apalancada en el sofà i amb un bon referent a les mans, vaig fer una minimarató de cine coreà formada per:

Take care of my cat, que és la història de cinc adolescents que acaben de sortir de l'institut i s'enfronten a aquell moment tant terrible de la vida en el que una es pregunta: i ara què? La cámara observa aquestes cinc noies obligades irreversiblement a transformar la fragilitat infantil en la duresa de l'edat adulta a cop de desengany. La mirada de la directora Jeong Jae-eun és extranyament propera i còmplice, dura però alhora comprensiva amb uns personatges que encaixen els primers revesos la vida; i sobretot és esperançada, perquè només amb esperança, sembla que ve a dir la pel·lícula, es pot superar aquella incertesa que t'agobia quan només es tenen vint anys.

La mujer de un buen abogado es queda a mig camí entre La tormenta de hielo i aquells "simpàtics" retrats de la classe burgesa que acostuma a escupir Claude Chabrol, però a la coreana. La peli, no ens enganyem, també té ganes de provocar, però arriba un moment en què allò què explica entre línies és molt més interessat que les explícites i nombrosíssimes escenes de sexe. A més, els actors de la pel·lícula actuen amb una naturalitat i "desenfado" que poques vegades es veu al cinema, i que contrasta amb el cinisme amb què el director Lim Sang-soo retrata la crisi d'un matrimoni de classe mitja-alta en plena societat de l'abundància.

I què seria de Corea sense l'entranyable Park Chan-wook i les seves espirals de violència, eh? això si, plenes de bons sentiments com a Joint Security Area o JSA, que com sabeu és un dels hits més monumentals del cinema coreà recent, a banda de ser la peli que el va donar a conèixer i la que li va donar carta blanca per fer a partir de llavors el que li donés la gana. Va fer Sympathy for mister vengeance i Oldboy (per cert, aquí la cosa més petarda relacionada amb Oldboy que he trobat per aquests mons de déu, un impagable catàleg de moda amb els dos protagonistes fent de models).

Però abans de les venjances inacabables i els terrorífics catàlegs de moda va ser JSA, una mena de pel·lícula-panfletillo sobre la necessitat de reconciliació de les dues Coreas a través de l'amistat de quatre soldats (dos del nord i dos del sud) en un checkpoint. Això de la separació de les dues coreas ve a ser com la Guerra Civil pel cinema espanyol, el tema que tard o d'hora acaben tocant tots els directors i clar, en Chan-wook no podia ser menys. La peli prefigura més l'estil ampulós d'Oldboy que no pas la sobrietat de Mister Vengeance; és àgil, té humor, té drama, té intriga i dóna un missatge que, tot i que una mica naïf i malgrat la violència, té una lectura universal i conciliadora i de bon rollo. I això sempre s'agraeix, no?.