Crea unes noves expectatives el fet de tornar a veure una pel·lícula que et va emocionar fa deu anys i comprovar quina mena de sentiments et provoca una dècada més tard, amb totes les experiències viscudes durant aquest temps i també, després d’haver acumulat tantes noves pel·lícules a la retina. Chungking Express va ser la primera pel·lícula que vaig veure als cinemes Yelmo Icària i probablement una de les primeres pel·lícules orientals de la meva trajectòria cinèfila personal. Deu anys després tots aquells rostres estranys i noms impronunciables s’han tornat ben familiars: Wong Kar Wai, Tony Leung, Takeshi Kaneshiro… ens han continuat enamorant, ens han provocat mil emocions diferents, de vegades no ens han acabat de convèncer i d’altres ens han sorprès una vegada més. La còpia que aquesta setmana han projectat de Chungking Express al cinema Casablanca està absolutament desgastada –el cel·luloïde envelleix de pressa-, però la pel·lícula conserva intacta el frescor i la desimboltura original, i també aquella capacitat tan personal i emocionant que té Wong Kar Wai de parlar amb poètica senzillesa de l’amor que comença i de l’amor que s’acaba, i com el tot allò que queda enmig acaba afectant irreversiblement les nostres vides.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada