El director de la notable El experimento, Olivier Hirschbiegel, reconstrueix
a El Hundimiento els darrers dies del règim nazi amb descarnada cruesa. La seva és una mirada d’entomòleg, distant, que no entra en judicis innecessaris, i tampoc en el sentimentalisme fàcil ni el victimisme. En un excel·lent exercici de reconstrucció històrica, el realitzador es limita a observar i mostra els fets, amb la màxima objectivitat, amb respecte i rigor.
El director pren com a fil conductor del film el testimoni de la secretaria personal de Hitler, Traudl Junge, espectadora atenta dels aconteixements que van tenir lloc entre el març i l’abril de l’any 45. Precisament són unes colpidores declaracions de Junge, realitzades poc abans de la seva mort l’any 2002, que a mode d’epíleg tanquen i alhora completen el sentit de la pel·lícula.
El Hundimiento mostra un Hitler vell i malalt, que creu cegament en el seu projecte sense sentit, preocupat encara per la grandesa i la glòria futura mentre tot al seu voltant s'enfonsa inexorablement. El Führer se situa en el centre d’aquest relat, però sense ser-ne el màxim protagonista. Al seu voltant giren molts altres personatges amb un pes específic en la història: Goebbels i la seva dona Magda, fidels fins al fanatisme; l’amant, una frívola i inconscient Eva Braun; Goering, mogut per l’afany de poder... Tots, d’alguna manera, responsables –per activa o per passiva- d’aquest imperi del terror que va ser destructiu fins al final.
Pràcticament tota l’acció de la pel·lícula té lloc dins el bunker on Hitler i el seu cercle es van ocultar quan l’entrada dels russos a Berlin era ja inevitable. Claustrofòbica i sense concessions, la pel·lícula mostra la confusió i la incertesa que es vivia en l’interior d’aquest refugi mentre a fora s’imposava –i els civils alemanys també en va ser víctimes- el caos més sagnant.
Un extraordinari Bruno Ganz es posa en la pell de Hitler i aconsegueix dotar-lo d’una inusual humanitat, fent el personatge més terrible encara quan un pensa en totes les atrocitats que porta sobre les espatlles. Hirschbiegel, de forma conscient, evita mostrar l’horror de l’extermini, però en canvi aconsegueix reflectir, amb esgarrifosa fredor, l’estat de bogeria i fanatisme que el va provocar.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada