dijous, de febrer 3

Amélie se'n va a la guerra



Amb Largo domingo de noviazgo Jean Pierre Jeunet no ho tenia fàcil. Després del colossal èxit del seu anterior film, Amélie, havia de trobar un projecte capaç de satisfer els admiradors de la dolça franceseta i, al mateix temps, demostrar que la seva carrera no s’havia acabat amb aquell film. Jeunet ha jugat una carta arriscada, ja que el seu nou film compta amb el mateix equip, els mateixos secundaris i, sobretot, la mateixa protagonista –Audrey Tatou– de l’exitós film que l’ha consagrat mundialment.

I se n’ha sortit prou bé tractant-se d’una maniobra tan difícil, ja que ha rodat una pel·lícula amb prou tocs de fantasia per emparentar Largo domingo de noviazgo amb Amélie i, alhora, amb nous elements, com ara la introducció del drama i del final agredolç, com per captar espectadors que esperaven que Jeunet els sorprengués de nou. I realment sorprèn un film que està dotat d’aquell ingenu optimisme d’Amélie però que, al mateix temps, conté imatges de gran duresa, com la del jove soldat que embogeix quan un company li esclata –literalment– al costat.

Tot i això, Largo domingo de noviazgo és una pel·lícula irregular, que pateix d’un greu excés de metratge i també d’una certa reiteració de gags superficials (l’aparició del carter o la protagonista tocant la tuba s’arriben a fer pesats). Però, al mateix temps, és una pel·lícula honesta, amb un missatge molt clar i contundent sobre les conseqüencies fatals que la guerra té en les persones.