Oliver Stone s’ha convertit en un molest cronista de la història més recent dels Estats Units. Molest per la seva mirada crítica i irada d’afers com la guerra del Vietnam, el magnicidi de Kennedy, el cas Watergate. Fins i tot amb la biografia de Jim Morrison va retratar una generació que perd els seus referents, mentre que amb els documentals sobre Fidel Castro mirava d’acostar-se a la vessant més humana i íntima del dictador, del personatge públic. En una filmografia tan plena de crítica i d’antiherois, costa d’encaixar un projecte com el d’Alejandro Magno i, potser precisament pel mateix motiu, es podia esperar alguna cosa més de la visió que Stone ofereix d’un dels conquistadors més poderosos de la història.
El director ha decidit, més que mostrar les seves grans conquestes, aprofundir en la psicologia d’Alexandre el Gran (fluixet Colin Farrell, massa homenia irlandesa), al que retrata com un home mogut pels somnis de grandesa i marcat pel rebuig del seu pare (Val Kilmer) i la forta influència de la seva mare (la Jolie, imparable). Amb aquests arguments, força dosis de psicologia barata i des de l’òptica del segle XXI que res té a veure amb els costums del antics grecs, el film intenta justificar la suposada bisexualitat del conquistador. Aquest detall, que tant ha interessat a Oliver Stone i que ha generat ridícules polèmiques, en realitat aporta poca llum a un personatge prou interessant per molts altres motius. I això el director sembla que ho ha passat per alt.
El film fa algunes pinzellades puntuals i difuses sobre l’afany imperialista d’Alexandre i explica, amb certa desgana, la seva trajectòria vital (amb un recurs tan fàcil com és el del narrador, un innecessari Anthony Hopkins). Stone s'ha entretingut en la batalles contra els perses i en la conquesta de la India, dues espectaculars seqüències de guerra -la de la Índia, amb referències a aquell Napoleon mut d'Abel Gance- que són el més digne d’aquesta magna, però fallida, superproducció.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada