dijous, de gener 20

La Susan i el cinema que és vida



Al Culturas explicaven ahir que l’any 1990, el Cinema Arsenal de Berlín va organitzar un cicle amb les vint-i-cinc pel·lícules preferides de Susan Sontag: "els més intel·ligents, els més espirituals i els més excèntrics treballs que s’hagin fet pel cel·luloide", les va definir ella mateixa. La llista està configurada per una sèrie de títols de directors ben (re)coneguts com Renoir, Ozu, Tarkowski, Pasolini, Fasbinder, Visconti, Rosellini, Resnais, Godard, Pabst i Béla Tarr, però de cap d’aquests realitzadors va seleccionar el títol que d’entrada es podria esperar, és a dir, cap de les que jo he vist d’aquests realitzadors. Així que, amb una barreja de frustració, curiositat i admiració, i reconeixent la meva derrota, m’he posat a buscar sota les pedres aquests títols tant intel·ligents, esperituals i excèntrics que configuren el "canon" particular de la Sontag. La meva primeria victòria la farà possible el Posible (cita cada vegada més obligada), festival on han tingut el grandiós encert de programar Damnation, de Béla Tarr.

De Béla Tarr, un director hongarès pràcticament desconegut pel gran públic tot i estar considerat un dels grans cineastes europeus dels noranta, només us diré que he tingut l’enorme satisfacció de veure (en la que va ser -em sembla- la única projecció a l’estat espanyol) la seva impressionant Sátántango. Impressionant no només per la indescriptible bellesa de les seves imatges o la profunditat del seu missatge, a mig camí entre un existencialisme fantasmagòric i l’al·legoria política, sinó també per la seva durada que supera les 7 (set, si, si) hores. Sátántango, la impressió de la qual perdura durant molt de temps, està dotada d’una extranya força que t’arrossega fins a extrems poques vegades vistos en una sala de cinema. Mai abans una projecció havia deixat de ser una experiència cinematogràfica -intensa i colpidora- per acabar convertint-se en una autèntica experiència vital.