Martin Scorsese sempre s’ha interessat pel fracassos que amaguen els grans triomfadors, de les derrotes que potser no són materials sinó morals, de personatges que en aparença han arribat a dalt de tot. El aviador, com abans Toro Salvaje, Uno de los nuestros o La edad de la inocencia torna a parlar d’una certa manera de fracàs, i ho fa basant-se en una estructura narrativa molt habitual en la filmografia scorsesiana, la de «l’ascens i caiguda», tot i que en aquest cas, més que una caiguda, el que ens explica Scorsese sobre el multimilionari emprenedor Howard Hughes és la imparable fugida endavant d’un home que, tot i haver-ho aconseguit tot, no acaba de ser feliç.
Sobre El aviador plana l’allargada ombra del Ciudadano Kane, d’Orson Welles, un film en el qual secretament Scorsese s’ha d’haver inspirat si ens fixem en algunes solucions formals –com ara el constant ús de contrapicats– i també pel retrat moral que fa d’un «gran home» com Howard Hughes. Però Scorsese, que innegablement conserva intacte el seu pols com a director, no està, malgrat tot, tocat per la gràcia del jove Orson Welles.
El aviador, que és una pel·lícula perfecta en la seva forma (excel·lent posada en escena, notables interpretacions, bona fotografia, etc), sembla vacil·lar quan ha d’explicar com els temors i els traumes van marcar la vida de Howard Hughes i el van convertir també en un cas patològic. Aquest retrat més íntim, que centra l’última hora de la pel·lícula, fa perdre pistonada a una pel·lícula que comença volant alt -amb tota la seqüència sobre el rodatge de Hell's Angels però que acaba caient en picat.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada