La necessitat d’estimar i ser estimats fan oblidar de presa el dolor del desamor i ens porta a caure en noves relacions, amb les complicacions, els desenganys i les alegries que això comporta. Amb aquesta idea al cap, conscient de la complexitat –i la caducitat- de les relacions sentimentals, la realitzadora irlandesa Liz Gill ha teixit les diferents trames que es barregen a la seva divertida La memoria de los peces, un dels films que s’ha pogut veure dins la Mostra de Cinema de Mataró.
Nois que estimen noies que estimen noies que estimen nois que estimen nois. Aquests són els protagonistes d’aquesta història coral que recorre a referents ràpidament identificables a nivell cinematogràfic –amb clicades d’ullet, per exemple, a Manhattan, de Woody Allen- i a tòpics i llocs comuns sobre les relacions entre homes i dones, combinats amb habilitat per explicar una història coneguda però amb una mirada fresca, divertida i lluny de prejudicis.
La memoria de los peces és una pel·lícula desenfada i sense pretencions però és precisament aquesta senzillesa el que la fa conectar ràpidament amb l’espectador, que surt de la projecció satisfet i amb un somriure als llavis. La pel·lícula té un guió intel·ligent i ple d’humor, diàlegs enginyosos i efectives solucions visuals doten el film d’un aire de telecomèdia entranyable i adulta que destaca pel seu optimisme –el “happy end” era obligat- i també pel seu missatge progressista que ens recorda que és important estimar i deixar-se estimar per sobre de qualsevol condició.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada