Open Water és, en alguns as-pectes, una pel·lícula que recorda al fenomen de The Blair Witch Project tot i que la seva repercussió ha estat força més discreta.
Filmada en un video digital volgudament casolà i amb només dos actors desconeguts, Open Water és també un exercici de tensió cinematogràfica realitzat amb pocs mitjans, força idea i cap efecte especial. Per l’argument, una parella de vacances que decideix fer submarinisme i per un error queda abandonada enmig de l’oceà a la voluntat dels taurons, fa recordar en un primer moment al famós Tiburon d’Steven Spielberg. Però a banda de la inagotable gana dels taurons, poca cosa més té a veure el film del desconegut Chris Kentis.
A Open Water no hi ha atacs sanguinaris, histèries col·lectives ni música que adverteixi de l’arribada del tauró. Per la contra, destaca el minimalisme, l’elegància i la tensa placidesa del film. Aquest, que és el seu gran valor, és també el seu principal entorpiment ja que en una situació tan crítica com la que proposa el film, costa de creure la serenor i la calma amb que els protagonistes la viuen.
Tot i això, Open Water aconsegueix moments de gran angoixa, com la seqüència de la tempesta nocturna, i de gran bellesa, com ara l’inesperada escena final. Per tots aquests motius Open Water -que va entusiasmar al festival de cinema de Sundance- destaca com una de les propostes més arriscades i originals de la insípida cartellera estival.
1 comentari :
dsfsdf dsfskdfnsdk fsdfsd
port d'ager
Publica un comentari a l'entrada